Qui som i d’on venim

Bateig de l'Hereu. 1984. Foto Joan TerradasBateig de l’Hereu. 1984. Foto Joan Terradas

La nostra història comença a Argelaguer, un petit poble garrotxí, un bon dia de l’any 1985, fa ja més d’un quart de segle, quan una petita colla de veïns va decidir passar una bona estona construïnt amb paper, cola i cartrò el primer capgròs i fer-lo ballar al so d’instruments musicals tradicionals. Per la festa major de Sant Damas, concretament el 8 de desembre d’aquell mateix any, el dia de la Immaculada Concepció, aquells veïns van “concebre” l’Hereu i a la Plaça Major se’l batejà. Després els seus fills, els de carn i ossos, ho van celebrar amb balls i danses com sempre, des de que els humans sóm humans.

Sant Damas 94 - Foto Julián Martín

Sant Damas 94 – Foto Julián Martín

Poc sabem dels impulsos de crear una imatge farandulesca, com qui tanmateix crea una imatge totèmica o religiosa, poc sabem en quí o en què pensàven els primers geganters argelaguencs, però el que sí sabem és que s’ho van passar bé, i sempre ha estat essencialment així fins ara. Som doncs hereus de l’Hereu, som hereus del “passar-s’ho bé”, de l’alegria, del plaer de compartir amb els altres converses, sentiments, tristeses i alegries barrejades amb menjar, beure, música i dansa. Després d’aquell primer moment es van engrescar i van decidir anar a per la parelleta, pocs mesos després, menys del que dura un embaràs neixia la Pubilla, el mes de maig de 1986, fa més de 25 anys.

I van haver de passar deu anys, perquè es “casesin pel civil” un 11 de novembre de 1996, constituint-se oficialment en Associació de Geganters d’Argelaguer, i ho van celebrar anant a pel tercer, el capgròs del cap més gros, en Toni del porrò… el porrò que no ha faltat als famosos esmorzars, calçotades, sardinades i altres “ades” de la colla.

Aquella inicialment petita colla de veïns va anar creixent i es va anar fent cada vegada més coneguda per les contrades, per la seva gresca, per la seva alegria, per la seva especial sonoritat musical feta de violins, flabiols i acordions, gestada al Talleret de música d’en Francesc Tomàs i la Montserrat Massana, per les xanques i Els xanquers a molts llocs admirats i demanats.

I per fi el 14 de desembre de 1997 neix el més gran, el gegant, el nostre pes pesat amb 3,65 metres d’alçada i 48 kilos de pes, en Màssio que recorda a un moliner del poble anomenat Macià amb cara riallera i de bon home que tot i tenir dos fills adoptà un nen que més tard es convertí en Papa de l’Església de Roma, el Papa Damas, patrò del nostre poble. El gegant que s’assembla a l’Artur Ginesta, un dels geganters, simbolitza la solidaritat i la bondat i tal com va dir un dia el primer president l’Albert Nebot “també vol recordar i celebrar que les coses quotidianes, petites i senzilles, són essencialment importants, ja que són les que fan el dia a dia a casa nostra i al nostre poble i, per tant, contribueixen a unir-nos.”

Bateig d'en Màssio. 1997. Foto: Joan Terradas

Bateig d’en Màssio. 1997. Foto: Joan Terradas

Som doncs hereus de l’Hereu, del “passar-s’ho bé”, de compartir tristeses i alegries barrejades amb menjar, beure, música i dansa. I els nostres símbols són la solidaritat, la bondat i les coses quotidianes, petites i senzilles que contribueixen a sentir-nos bé i a unir-nos com a poble.

Ara amb el gegant la colla es fa més gran i més activa. Encara està solter però s’explica algun rumor, fins i tot publicat a la premsa escrita que va tenir un afer sentimental amb una de les geganteses de la comarca. Tampoc sabem si el fill que la gegantesa de Sant Jaume de Llierca Talena porta en braços és seu.

Amb el gegant, els capgrossos, els xanquers i els músics hem participat fins la sacietat a moltes trobades geganteres de la província de Girona i fins i tot de Barcelona.

I la història segueix quan l’any 1997 la Dolors Boquet, una mestra molt estimada de l’escola del poble dóna a l’associació el capgròs Gervasi Cassoles, fet per ella mateixa. Pocs anys després els joves de la colla contrueixen el gegantó més pillastre, el dimoni Santanàs, el que repartix llenya a cops de mà durant la cercavila, i l’eriçò en bicicleta, l’Argeriçò. I poc després amb l’ajuda dels nens del poble neixen les Cuques pels més petits i que encara ens acompanyen a les cercaviles.

Al setembre de 2004, després de més vint anys des de que aquells primers veïns d’Argelaguer s’ajuntaren per donar vida a la colla gegantera, veure créixer la mainada i els cabells blancs, després de molts moments de convivència amb el poble i amb els pobles veïns a través de la cultura i tradició gegantera, després de molts moments de trobades, balls i música tradicional, bona gresca i cultura popular la història s’atura un moment, pausa només interrumpuda per alguna cercavila pel poble i la presència d’en Màssio i en Ricardo el xanquer a l’escena del partit de bàsquet entre gegants i humans al pabellò de Sant Joan Les Fonts dins la pel·lícula “Garrotxilàndia” d’en Josep Roca l’any 2006.

Cartell Geganters d'Argelaguer

Cartell Geganters d’Argelaguer_Il·lustració: Toni Tort

Aquell silenci latent de gairebé set anys amb algun badall sorollós arriva a la fi quan per la festa de Sant Damas de 2010, de l’impuls d’un home que té un nom que s’assembla al del patrò del poble convida a alguns homes del poble a portar el gegant. El convit que “Sant Dami” fa arrela en el cor de dos d’aquells portadors, l’Eduard i en Joan somien amb en Màssio i la màgia gegantera s’apodera de llurs subconscients. A partir d’aquí tot rodat, el poble té ganes i l’Artur, l’Albert, en Juanito, en Ricardo i la Montserrat les alimenten amb les seves rondalles a peu de carrer. Convoquem una reunió gegantera i apareixen artistes, músics, coreògrafes, restauradors i gent amb ganes de gresca i de continuar l’herència de l’Hereu, del “passar-s’ho bé”, potser amb ganes de compartir tristeses i alegries barrejades amb menjar, beure, música i dansa. Potser amb ganes de continuar portant els símbols de la solidaritat, la bondat i el de les coses quotidianes, petites i senzilles que contribueixen a sentir-nos bé i a unir-nos com a poble. La festa continúa i tu estàs convidat i/o convidada!

Una abraçada de gegant!

Joan Rodríguez a Argelaguer, 17 de juliol de 2011.

Un pensament sobre “Qui som i d’on venim

  1. Preciosa la imatge que hi has posat Laia. Jo l’he estat buscant durant temps per posar-la i no m’he ensortit. Sabies que és la Laura, neboda del dibuixant?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s