(Revista l’Argelaga de desembre de 2011)
Ara fa un any, el bo d’en Dami em va trucar per dir-me si volia portar el gegant per la festa de Sant Damas i li vaig dir que sí. Em vaig presentar el dia, l’hora i al lloc acordat, davant l’Ajuntament. Allà vaig trobar-me l’Eduard, en Lluís, en Dami i la Mary, l’Albert i un parell de grallers a qui no coneixia i que vaig entendre que eren d’un poble veí que en altres ocasions havien acompanyat la cercavila.
Quins nervis!… i si no puc amb el gegant?… i si em cau?… i si em trenco l’esquena? Punyeta quin matí vaig passar fins que no li vaig aixecar les faldilles al gegant, em vaig posar dins, el vaig aixecar amb un collons com pesa!… i vaig enllaçar un pas, i després un altre, i un altre, mentrestant el companys m’anaven cuidant i preguntant: què tal? com vas?, o vigila aquí o, cura allà! La música sonava de fons i jo seguia caminant fins que ja no vaig poder més i un altre va agafar el relleu del meu “pes”.
I va ser així, senzillament així com va començar la meva història gegantera. El demés ja ho sabeu: pel Roser’11 vam repetir i amb l’Eduard vàrem consolidar les ganes, el compromís de portar el gegant fins que poguéssim i de convocar el poble i les persones interessades: músics, artistes, xanquers i gent il·lusionada vam ser arropats per alguns veterans de la colla gegantera, com quan els pares acompanyen els primers passos dels seus fills. I ens explicaven històries i anècdotes de tots aquells anys entre cerveses i rialles. Quin gust de gent!
I pas a pas, un darrera l’altre en el darrers mesos l’Eduard ha treballat de valent amb el gegant per treure-li pes, els músics han recuperat el Ball de Gegants, l’Enfarinada d’en Panxito i n’han creat de noves, les coreògrafes han ideat noves danses, les artistes han fet un taller de barrets i estant restaurant les cuques i els capgrossos, els xanquers han fet tallers de xanques i altres ens dediquem a escriure, xerrar, organitzar i fer cartells.
Els Geganters d’Argelaguer han tornat amb alguns de sempre i amb gent nova. Després de més de 25 anys del primer capgròs, encara som aquí, amb el propòsit ferm de passar-ho bé junts i fer-ho passar bé, amb el propòsit serè de ser el que som: persones que ens agraden les persones, pensin el que pensin i sentin el que sentin. Amb el propòsit d’anar un pas darrera l’altre, mentrestant algú ens cuida i ens demana de tant en tant: què tal?, com estàs?. Fins que no puguem més i uns altres prenguin el relleu del nostre “pes”. Aquest és el meu, el nostre propòsit: les persones… i el gegant i els capgrossos no són més que l’excusa.
Benvinguts a la festa!
Joan Rodríguez
Geganters d'Argelaguer 